Paraules oblidades: l’empobriment lèxic en català
La tardor ja és aquí i com sempre arriba acompanyada d’aquella malenconia tan pròpia d’aquestes dates en què el dia s’escurça inexorablement. Desem les bermudes i traiem les jaquetes de rigor, i els arbres comencen a groguejar fins que tot plegat acabaran ben pelats. La imatge de les fulles caduques em fa pensar, per allò del símil poètic, en l’empobriment lèxic de la llengua i en totes les paraules en desús que acaben bandejades i fins i tot acaben essent paraules oblidades pels seus parlants: les paraules en perill d’extinció.
Què fa que algunes paraules acabin en desús?
D’entrada, podem pensar en dues raons principals per a la desaparició de paraules en la majoria de llengües: o bé allò que els mots anomenen ha deixat d’existir, o bé les paraules de nova creació substitueixen les existents.
Seria el cas d’algunes mesures de pes o de capacitat que eren d’ús habitual quan es comercialitzaven els productes agrícoles a granel abans de l’aparició dels envasos de mida estàndard i de la implantació del sistema cegesimal. Segurament alguns encara recorden què és un petricó, un picotí, una quartera o una arrova (que no una @). Més exemples de conceptes relativament obsolets: macip, junyir, clemàstecs, pubilla, fadrí…
Algunes veus, com dèiem, perden la batalla i sobretot són les generacions més joves qui ja no les fan servir o fins i tot les desconeixen. Exemples: murga, xamós, surra, (beure a) galet, voraviu, dèria, enravenar, carallot, capsigrany, cabòries, treure cap, anar a missa...
Paraules oblidades: la reducció del lèxic d’ús habitual
Els mots encreuats i sobretot llegir són un bon exercici per enriquir el vocabulari i rescatar paraules en desús.
Encara podríem anomenar un altre culpable de l’empobriment lèxic: la simplificació de la llengua, és a dir, la disminució del cabal de paraules que fa servir un parlant a favor de l’ús de «paraules comodí». En aquest sentit veiem com mots que es feien servir habitualment han quedat obsolets o bé restringits al llenguatge literari o culte. Exemples: debades, ensems, antany, adesiara, gambades, clepsa, de gairell, a gratcient, àdhuc, de bell antuvi, menester, guaitar, deixondir, paüra...
Contacte entre llengües i variants dialectals
A més, en el cas del català no podem passar per alt que aquest procés de pèrdua de lèxic propi es veu accentuat per l’adopció indiscriminada de paraules del castellà, per una banda, i de l’anglès, per altra, mitjançant la creació de neologismes que passen al català en forma de calcs i manlleus a vegades per sobre de paraules pròpies.
Finalment, la preeminència del català estàndard en els mitjans de massa i en les noves tecnologies el fan avançar en detriment de les variants dialectals. Així doncs, malauradament, alguns mots d’altres variants geogràfiques del català es van perdent amb la desaparició de les generacions més grans. Exemples: acotxar (en el sentit d’ajupir-se), espill, gitar, moresc, al·lot, arruixó, redol, fato, potxó…
En definitiva, la llengua és un òrgan viu que evoluciona constantment i és lògic que incorpori paraules noves mentre que d’altres que designen conceptes obsolets acabin essent paraules oblidades. No obstant això, el que ens hauria de concernir a tots com a parlants és conservar les paraules que denominen conceptes del dia a dia, les que parlen sobre relacions entre persones i sobre el món, atresorar-les i tenir la llibertat d’anomenar aquests conceptes amb tota la riquesa de sinònims i expressions de què disposa la llengua catalana.
