Sobre el sexisme lingüístic: 8 de març i de marça
Sexisme lingüístic i no lingüístic
Casualment, el consell redactor de N. de la T. és totalment femení, o sigui que per fortuna estalviem saliva i tinta prescindint de duplicacions del tipus col·laboradors i col·laboradores, escriptors i escriptores, redactors i redactores… Bé, santes redactores, això sí. I en un dia com avui, ens avindrem a tractar un tema d’allò més terrenal: l’anomenat sexisme lingüístic.
Si bé la discriminació que el sexe femení ha patit tradicionalment a la nostra societat és un fet incontestable, mica en mica es van fent passos cap a un tractament equivalent en les possibilitats de desenvolupament personal i de presa de decisions entre homes i dones. Però no ens enganyem: encara queda molt camí per recórrer.
Com a traductores, en aquesta entrada ens centrarem en la llengua.
La llengua, reflex de la societat
La llengua no posseeix de manera intrínseca característiques sexistes, ni racistes, ni ideològiques, però és un òrgan viu que evoluciona i es transforma d’acord amb els canvis que el conjunt dels seus parlants experimenten com a societat. En aquest sentit, fa temps alguns oficis, professions o càrrecs eren considerats exclusivament femenins o masculins. Com a reflex d’això a la llengua, alcaldessa i jutgessa ja no s’entenen com la muller de l’alcalde i del jutge respectivament, tot i que encara podem trobar aquesta accepció en desús en alguns diccionaris.
Un altre exemple d’aquests canvis és el desterrament del tractament de senyoreta per a les dones no casades, ja que no es correspon amb el tractament masculí, que és de senyor en tots els casos amb independència de l’estat civil.
Gènere i sexe
Des d’un punt de vista lingüístic, no hem de confondre el gènere amb el sexe. El gènere és una categoria gramatical que fa referència a les paraules i el sexe fa referència als éssers vius que es poden classificar en mascles o femelles.
Tradicionalment, el gènere no marcat, és a dir, la categoria genèrica per referir-se a persones el sexe de les quals no es vol especificar, ha tingut sempre la mateixa forma que el masculí. Però, de fet, el gènere tal com l’entenem nosaltres (masculí, femení i, en algunes llengües, també neutre) és una categoria inexistent en la gran majoria de les llengües del món, com per exemple en l’anglès. Això converteix necessàriament els parlants d’aquestes llengües en sexistes?
La flexió o l’absència de flexió de gènere no té connotacions sexistes implícites, és el contingut semàntic que els parlants associen al gènere el que pot traspuar aquest sexisme. De fet, aquest contingut semàntic és el responsable de les diferències de significat entre cortesà/cortesana, peixater/peixatera, home públic/dona pública, i altres parelles en les quals el tret distintiu és generalment despectiu.
L’economia del llenguatge i prioritzar la intel·ligibilitat
En els últims anys, organismes públics i institucions han proposat guies on s’aborden estratègies per evitar el sexisme lingüístic en el llenguatge de l’administració. Algunes de les recomanacions són l’ús de mots col·lectius i genèrics (personal o plantilla per treballadors), les formes despersonalitzades (Amb la col·laboració de: en comptes de Col·laboradors), els mots persona i part (persona interessada, part demandant) i com a últim recurs i amb limitacions, les formes duplicades senceres o abreujades segons el tipus de text (el secretari o la secretària, els ciutadans i les ciutadanes, funcionari/ària, catedràtic/a).
En general, considerem l’aplicació raonada d’aquestes mesures un fet positiu, si bé un abús d’aquestes formes pot anar en detriment de la concisió i la intel·ligibilitat d’un text, exposar-lo a malentesos no desitjats a causa de les concordances (psicòlegs i psicòlogues joves) i crear un efecte del tot encarcarat (Els pares i mares dels alumnes i les alumnes nous i noves volen conèixer els professors i professores).
En definitiva, tot i que algunes mesures per evitar el sexisme lingüístic i promoure el llenguatge políticament correcte són aconsellables, creiem prioritàries altres iniciatives per combatre la discriminació per raó de sexe a la nostra societat. Al cap i a la fi, sembla lògic pensar que si visquéssim en una societat totalment justa i equitativa, ben pocs (i poques!) s’entestarien a voler duplicar substantius i adjectius. Senzillament perquè no hi hauria cap raó per donar més visibilitat a la dona.
Per tant, si bé la llengua ha de tendir a ser respectuosa i alhora precisa, també cal tenir en compte que la funció bàsica del llenguatge és la comunicació. Cal trobar, doncs, el difícil equilibri entre la genuïnitat de la llengua, el principi de claredat i una expressió de les idees més justa i equitativa.
